dissabte, 24 de desembre de 2016

Per una educació radical, altra vegada.

Som com l’arbre que creix, som un ser inacabat, canviem cada dia. Som com l’arbre del bosc, amb l’arrel que ens dóna fonament, aliment i força per créixer i interaccionar amb els altres éssers vius i fer bosc. Vull parlar de nosaltres com arbres que tenen arrels que no veiem, però hi són, són arrels que fan escola.

Sembla que la humanitat no ha acceptat integrar-se a la natura. La manipula, la transforma o l’explota, i en aquesta història, homes i dones han esdevingut creadors del seu propi món, i han creat relacions que haurien de garantir una vida personal i col·lectiva plena.
La humanitat ha fet d’aquesta continua invenció de tècniques i d'instruments la seva forma de presència al món. Ara bé, aquesta PRESENCIA no és sols estar: és una acte de consciencia PERSONAL i una necessitat imprescindible dels “ALTRES”.

Sols no podem millorar aquesta presència, ens necessitem els uns als altres. Tots junts hem d'acordar i realitzar aquesta millora. Per això ens relacionem, per això enraonem i per això ens eduquem. L’educació és radical si aconsegueix que cada persona assoleixi consciència plena del “qui soc” i estableixi fortes relacions solidàries, si no és així ens converteix en un simple objecte que es sotmet fàcilment a una voluntat aliena, ens deshumanitza. És la dinàmica del colonitzador i el colonitzat. L’educació ha d’assumir el compromís  d’alliberar a cada persona de les cadenes que el lliguen per a que escolti la veu natural del seu interior.

Malauradament, vivim en una societat on impera l’ànim colonitzador i molt sovint som incapaços de veure més enllà dels nostres nassos. Bauman deia que massa sovint els somnis dels nostres joves passen per un centre un centre comercial, enlloc de desenvolupar els talents propis. En la vida quotidiana veure les coses, llegir el text no és suficient, cal arribar al context per veure les arrels de la nostra essència. Si no és així ens quedem en les aparences; ens adapten al medi, surem, però no ens transformem.

L’escola ha de fer una proposta educativa radical, per ser una pràctica de llibertat, Freire diu: "que l’home ha estat expulsat de l'òrbita de les decisions". La tradició industrial va crear una escola per donar fruits, com una planta d’hivernacle, alimentada per créixer ràpid, per produir molta quantitat i consumir desmesuradament.

Freire entén l'educació com un procés DESALIENANT que obre camins perquè l'home pugui ser novament el protagonista de la seva pròpia història i de la del seu poble, de manera que s’alliberi de tot tipus de fatalismes, fins i tot de tots d'aquells fatalismes pragmàtics, que ens volen fer creure que vivim en el millor dels mons possibles, i ens vol fer creure que l’hem de defensar aixecant murs per aïllar-nos dels l’ALTRES, per diferents.

L’escola radical no hauria d’instruir o replicar perfils, ni omplir el cap de respostes, sense que hi hagi la pregunta. Necessitem una pedagogia de la pregunta, oberta a "la possibilitat de discernir, comparar, triar, programar, actuar, avaluar, comprometre'ns, arriscar-nos "a treballar per trencar amb tot allò que ens encadena a una existència acotada, controlada i dominada pel neoliberalisme i els seus escolanets” Sí, Jesús de Natzaret ens va ensenyar a trencar cadenes.

I en aquest punt hem de dir que no és possible una educació "neutral". Hi ha mestres, professors, catedràtics de l’educació que s'autoproclamen progressistes i enarboren la bandera de la uniformitat del sistema educatiu. Nosaltres considerem imprescindible la diversitat d’idees i perspectives, que enriqueixen la força transformadora de l’educació a les nostres escoles. Escola i país, afronten la força d’un creixement econòmic que margina moltes persones i dificulta el desenvolupament del conjunt de la societat.

L'educació ha de capacitar les persones perquè siguin subjectes de la seva pròpia història i compartir amb els altres la voluntat de trencar i transformar un model social no vàlid. Això és la radicalitat. Radicalitat que ens porta a la ingerència en la vida pública, a sortir de les nostres parets amb la voluntat d'actuar i ser protagonistes en tots els àmbits del nostre entorn.  Aquesta responsabilitat (torno a Freire) "només es pot guanyar vivint-la, [...] participant cada vegada més en la vida de l'escola dels vostres fills, en la gestió del dia a dia, intervenint en el propòsit de l’empresa; a través del gremi, dels clubs, dels consells, intervenint en la vida del barri, de l'església, en la vida del poble, etc... "

Els que redueixen la pràctica educativa a una simple transmissió dels continguts i de les pràctiques pedagògiques per fer feliç la vida de les persones, són persones cegues que "consideren feliç la vida adaptada al món, sense gratitud, sense passió, sense ràbia davant la injustícia, sense protesta, sense somnis de transformació". En definitiva, consideren feliç una vida "domesticada".

L’escola radical és l'arrel d’un principi, origen d’una vocació, l’ànima que fa fructificar competències i virtuts en una persona que s’arrela en la recerca d’inspiració per escriure poemes, inventar màquines, sinteritzar perfums, a proposar teoremes, dibuixar futurs o tocar el piano.  Radical és l'esser humà i radical ha de ser l’escola. Tornem a les arrels per humanitzar–nos i ser bosc. 

Girona, 17 de febrer de 2017






[1] Miquel Casanovas: “Paulo Freire y la educación radical” a http://revoltaglobal.cat/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues la teva: