diumenge, 6 de gener de 2013

Indignació i esperança

Aquestes vacances de Nadal han servit per continuar gaudint de les tradicions amb la família i amics, però també per incorporar novetats. M'estalviaré de comentar la satisfacció que he tornat a sentir esquiant, i esquiant de debò després de tant de temps, i a més, amb els fills. L'Arnau i l'Eulàlia en sabran més que jo. Una novetat ha estat llegir altra vegada en Manel Castells, al llibre Redes de indignación y esperanza (Alianza ed.2012). Llegir el llibre de Castells ha estat un acte de comunió. Analitza els moviments de revolució social que s'han produït en els darrers mesos, pocs anys, arreu del món, com a reacció a l'abús dels poders tradicionals (estats, bancs, mitjans de comunicació  jerarquies religioses...). Aquesta reacció Castells la viu com una forma de contrapoder, les arrels del qual, estan en la injustícia fonamental de les societats, contínuament enfrontades a les aspiracions de justícia de les persones. Potser és posa molt dramàtic Castells quan descriu l'aquellarre d'injustícies, però es ben veritat que hi han raons per recordar que tenim raons de pes per lluitar per fer front a: "l'explotació econòmica, pobresa desesperada, desigualtat inícua, política antidemocràtica, estats represors, justícia injusta, racisme, xenofòbia, negació cultural, censura, brutalitat policial, belicisme, fanatisme religiós (sovint contra les creences religioses dels altres), negligència vers el planeta blau (la nostra única llar), indiferència per la llibertat personal, violació de la privacitat, gerontocràcia, intolerància, sexisme, homofòbia i altres atrocitats que representen als monstres que som.
Els mitjans de comunicació catalans (i espanyols) han batejat aquest moviment com un moviment d'indignats, però Castells sosté que la cosa no és tant senzilla, que el moviment no és tant sols d'indignació. Ha estat un moviment que s'ha estès com un virus arreu de la xarxa, a les societats d'arreu: Islàndia (va provocar la redacció d'una nova constitució), Tunísia (un nou govern democràtic), Egipte (caiguda d'un dictador i inici d'un camí difícil però continua cap a més democràcia), Espanya (moviment del 15-M), Catalunya, Estats Units (Occupy Wall Strset, etc. Tots els moviments tenen en comú l'ocupació de l'espai públic, el debat i el diàleg sense líders definits i l'utilització de la xarxa d'internet com a mitja d'autocomunicació. Perquè? Per que les persones senten que han perdut a seguretat, han perdut la confiança en els poders tradicionals, en les institucions. Sense confiança les persones tenen dubtes. Certament són uns moviments que neixen del sentiment, de les emocions, però la comunicació, la informació, la xarxa els ha configurat com a comunitat, i es ben veritat el  companyerisme i la germanor són un aliment molt potent per superar les pors. Els dies de contacte i adonar-se que és un moviment que s'ha arrelat en l'imaginari de les societats(més en la joventut, però també en qualsevol edat) d'arreu del món els ha donat esperança, l'eina fonamental per la lluita per la sobrevivència. L'ansietat o l'ira inicial, que s'associava a la indignació es va transformant en iniciatives proactives, l'empatia que apareix en la gent que a pres la decisió d'ocupar-se d'aquest planeta, de la seva societat, de la seva ciutat els ha portat a l'acció i a l'opció pel canvi. Una nova societat apareix en l'horitzó, per a que sigui possible hauran de fer quelcom per prevaler sobre les xarxes del poder actual i incorporar-se a l'organització   d'una societat que haurà de "reprogramar la política, l'economia, la cultura" i jo hi afegeixo la religió. Les institucions s'hauran de reprogramar, així com les nostres pròpies vides. Som-hi doncs, ja ho diuen els maies  un món acaba, però en comença un altre amb més consciència planetària, amb més intercanvi entre cultures i amb més fluïdesa en la comunicació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digues la teva: