dissabte, 24 de desembre de 2016

Per una educació radical, altra vegada.

Som com l’arbre que creix, som un ser inacabat, canviem cada dia. Som com l’arbre del bosc, amb l’arrel que ens dóna fonament, aliment i força per créixer i interaccionar amb els altres éssers vius i fer bosc. Vull parlar de nosaltres com arbres que tenen arrels que no veiem, però hi són, són arrels que fan escola.

Sembla que la humanitat no ha acceptat integrar-se a la natura. La manipula, la transforma o l’explota, i en aquesta història, homes i dones han esdevingut creadors del seu propi món, i han creat relacions que haurien de garantir una vida personal i col·lectiva plena.
La humanitat ha fet d’aquesta continua invenció de tècniques i d'instruments la seva forma de presència al món. Ara bé, aquesta PRESENCIA no és sols estar: és una acte de consciencia PERSONAL i una necessitat imprescindible dels “ALTRES”.

Sols no podem millorar aquesta presència, ens necessitem els uns als altres. Tots junts hem d'acordar i realitzar aquesta millora. Per això ens relacionem, per això enraonem i per això ens eduquem. L’educació és radical si aconsegueix que cada persona assoleixi consciència plena del “qui soc” i estableixi fortes relacions solidàries, si no és així ens converteix en un simple objecte que es sotmet fàcilment a una voluntat aliena, ens deshumanitza. És la dinàmica del colonitzador i el colonitzat. L’educació ha d’assumir el compromís  d’alliberar a cada persona de les cadenes que el lliguen per a que escolti la veu natural del seu interior.

Malauradament, vivim en una societat on impera l’ànim colonitzador i molt sovint som incapaços de veure més enllà dels nostres nassos. Bauman deia que massa sovint els somnis dels nostres joves passen per un centre un centre comercial, enlloc de desenvolupar els talents propis. En la vida quotidiana veure les coses, llegir el text no és suficient, cal arribar al context per veure les arrels de la nostra essència. Si no és així ens quedem en les aparences; ens adapten al medi, surem, però no ens transformem.

L’escola ha de fer una proposta educativa radical, per ser una pràctica de llibertat, Freire diu: "que l’home ha estat expulsat de l'òrbita de les decisions". La tradició industrial va crear una escola per donar fruits, com una planta d’hivernacle, alimentada per créixer ràpid, per produir molta quantitat i consumir desmesuradament.

Freire entén l'educació com un procés DESALIENANT que obre camins perquè l'home pugui ser novament el protagonista de la seva pròpia història i de la del seu poble, de manera que s’alliberi de tot tipus de fatalismes, fins i tot de tots d'aquells fatalismes pragmàtics, que ens volen fer creure que vivim en el millor dels mons possibles, i ens vol fer creure que l’hem de defensar aixecant murs per aïllar-nos dels l’ALTRES, per diferents.

L’escola radical no hauria d’instruir o replicar perfils, ni omplir el cap de respostes, sense que hi hagi la pregunta. Necessitem una pedagogia de la pregunta, oberta a "la possibilitat de discernir, comparar, triar, programar, actuar, avaluar, comprometre'ns, arriscar-nos "a treballar per trencar amb tot allò que ens encadena a una existència acotada, controlada i dominada pel neoliberalisme i els seus escolanets” Sí, Jesús de Natzaret ens va ensenyar a trencar cadenes.

I en aquest punt hem de dir que no és possible una educació "neutral". Hi ha mestres, professors, catedràtics de l’educació que s'autoproclamen progressistes i enarboren la bandera de la uniformitat del sistema educatiu. Nosaltres considerem imprescindible la diversitat d’idees i perspectives, que enriqueixen la força transformadora de l’educació a les nostres escoles. Escola i país, afronten la força d’un creixement econòmic que margina moltes persones i dificulta el desenvolupament del conjunt de la societat.

L'educació ha de capacitar les persones perquè siguin subjectes de la seva pròpia història i compartir amb els altres la voluntat de trencar i transformar un model social no vàlid. Això és la radicalitat. Radicalitat que ens porta a la ingerència en la vida pública, a sortir de les nostres parets amb la voluntat d'actuar i ser protagonistes en tots els àmbits del nostre entorn.  Aquesta responsabilitat (torno a Freire) "només es pot guanyar vivint-la, [...] participant cada vegada més en la vida de l'escola dels vostres fills, en la gestió del dia a dia, intervenint en el propòsit de l’empresa; a través del gremi, dels clubs, dels consells, intervenint en la vida del barri, de l'església, en la vida del poble, etc... "

Els que redueixen la pràctica educativa a una simple transmissió dels continguts i de les pràctiques pedagògiques per fer feliç la vida de les persones, són persones cegues que "consideren feliç la vida adaptada al món, sense gratitud, sense passió, sense ràbia davant la injustícia, sense protesta, sense somnis de transformació". En definitiva, consideren feliç una vida "domesticada".

L’escola radical és l'arrel d’un principi, origen d’una vocació, l’ànima que fa fructificar competències i virtuts en una persona que s’arrela en la recerca d’inspiració per escriure poemes, inventar màquines, sinteritzar perfums, a proposar teoremes, dibuixar futurs o tocar el piano.  Radical és l'esser humà i radical ha de ser l’escola. Tornem a les arrels per humanitzar–nos i ser bosc. 

Girona, 17 de febrer de 2017






[1] Miquel Casanovas: “Paulo Freire y la educación radical” a http://revoltaglobal.cat/

divendres, 18 de novembre de 2016

Jornada Comunitat #avuixdemà: Paraules de tancament

Educar #avuixdemà: Jornada sobre Comunitat

Amb Angel Castiñeira i Alfredo Hernando

Tancament de la jornada

Quan escoltem grans ponents, com avui, sempre ho fem amb curiositat, amb l’esperança de veure recompensat l’esforç d’assistir i per millorar. Una vegada escoltats, podem dir que ha valgut la pena i que hem après.
De les ponències d’avui, us comparteixo una convicció en la que m’ha reafirmat l’Angel Castiñeira: Educar és encendre un foc en l’interior de cada persona que creix amb nosaltres. De l’Alfredo Hernando us vull fer partícips d’un canvi que m’ha provocat en la manera d’expressar la necessitat de copiar-nos els projectes i activitats exitosos, al qual ell hi ha fet referència utilitzant l’expressió replicar. Segurament replicar casos d’èxit d’altres centres en el nostre propi és més encertat que senzillament copiar-los.
Particularment, també us vull compartir, com sembrar entre vosaltres, 24 idees, curtes, com twits-resum de la jornada, amb la voluntat de generar diàleg i debat entre nosaltres sobre el que hem viscut avui.
1. La FEDAC no és papers, no és normes, no és càrrecs, és una parella de vosaltres educant.
2. La comunitat pot ser un ramat, pot ser una bandada, i pot ser un equip. Siguem un equip!
3. El canvi de paradigma educatiu requereix que siguem capaços, com a país, de definir el model de ciutadà que desitgem. Definim-lo.
4. Les escoles no ho han fet malament, seria bo reconèixer la vàlua dels educadors. Ells, vosaltres, sou el poder del canvi.
5. Tots volem ser feliços. El problema de les múltiples idees de felicitat que tenen els nois i noies arreu del món, és que la majoria passen per una botiga.
6.  Les esglésies s’han buidat però, gràcies a Déu, encara tenim les escoles plenes d’humanisme, diversitat i transformació social. Aprofitem-ho!
7.  Quan la veritat és fa paraula més enllà de la realitat, transcendim.
8. Les victòries d’alguns polítics són les nostres derrotes. Afrontem la batalla per formar ciutadans compromesos amb el bé comú i la fraternitat universal.
9. Sabem entendre en quin temps estem vivim? Ens toca discernir a nosaltres mateixos, en equip, la resposta. Bsquem-la.
10.  Els dubtes requereixen coneixement i confiança, si aconsegueixes els dos, s’esvairan.
11.  El canvi en cadascú de nosaltres no és metodològic, és cultural, de costums i hàbits. L’actitud ens fa diferents.
12.  En temps on els deures estan mal vistos, tenim el deure de la responsabilitat i l’apoderament, per educar alumnes que tenen drets i deures.
13.  L’aprenentatge centrat en l’alumne, posa l’educador al centre de l’aprenentatge, si no, és pura faula.
14.  Les veus discordants ens acosten al debat, a la realitat, escoltar-nos és el camí per avançar.
15.  El canvi en mols de nosaltres passa per tornar a la font, als orígens de quan vam començar a viure la nostra vocació.
16.  ¿Los maestros que estamos a médio camino del cambio, como podemos vèncer los miedos? Deja de sonar en ayer, piensa en grande para mañana, empieza pequeño hoy.
17.  Vam fer fora les emocions i els sentiments de l’escola i ara els trobem a faltar.
18.  Parlem d’innovar, quan volem dir transformar.
19.  L’empenta actual al canvi de paradigma educatiu dóna la raó als grans pedagogs de principis del s. XX. Haurem de ser valents com ells.
20.  L’escola nova 21 amb Horitzó2020 requereix que tots summem la nostra xarxa d’innovació per educar avuixdemà
21.  Sovint els reptes ens preocupen més que no pas ens ocupen.
22.  A les escoles tenim una màquina de pensar amb nassos per a tots, vine i participa. Participeu de les vostres escoles!
23.  La clau per ser transparent i animar-nos a co-crear l’escola és llegir i convertir els reptes en accions atractores dels somnis que perseguim. Desperta!
24.  Crear una escola amb futur, significa crear-la en el present, crear un desig que valgui per avui i que estigui orientat al demà.

Avui hem tingut la sort d’aprendre de dues persones que pensem i s’ocupen del present i futur de l’educació. Ells tenen l’oportunitat d’aportar-nos idees noves que ens obren les finestres i portes de la nostra consciència, elevem àncores, despleguem les veles al vent i naveguem per noves galàxies,  per experimentar eines que renoven la nostra pròpia praxis a l’aula. Vosaltres sou bons, molt bons, en convertir la teoria en pràctica, en fer possible de cada espai de l’escola, de cada conversa, de cada grup i de cada activitat una experiència biofedac. No us resigneu a arrossegar o picar pedres, aple·lo al vostre compromís per construir 24 catedrals arreu del país.
Gràcies a tots plegats pel temps que dediqueu a ser millors.
Modest




dimecres, 30 de març de 2016

Estem estigmatitzats



Llegeixo una edició digital del diari El País a Catalunya un article de NEUS VIDAL que porta per títol, "Barcelona tiene centros concertados sin ningún alumno inmigrante" i afegeix, "Un colegio público de Ciutat Vella tiene un 76% de estudiantes extranjeros; un concertado cercano, 6%". Te barra el títol, quina mala llet. De seguida entren en diàleg Facebook amb l'Ismael Palacín i després amb l'Anna Ramis sobre el tema. Concertada elitista i pública estigmatitzada?

L'article és un atac a l'escola concertada, a la qual se li apliquen tot de tòpics que menystenen la seva iniciativa social i educativa i fan quedar força malament les famílies que escullen les nostres escoles -elitistes, adinerades, marginadores...- I també, encara que no és la seva intenció, apliquen força tòpics vers l'escola pública, el seus projectes educatius i també fan quedar força malament les seves famílies,ja que al seu entendre, no haurien de poder escollir escola, estigmatitzen les escoles i són culpables del mals resultats que aconsegueixen.

A l'Ismael, que en sap molt, li preocupa que unes escoles siguin classistes i uns altres hagin de suportar l'existència d'escoles "ghetto", i que aquestes haurien de tenir més recursos. Jo dic, d'acord!! Però aplicar "ghetto" a les escoles de pobres i no fer-ho a escoles de rics és un vici molt perjudicial pels pobres.

Jo voldria que l'escola "ghetto" tingués els màxims recursos, però aquesta història de que uns poden triar escola (pq està clar que els que tenen més € podran triar escola) i els altres, per ser com són, no ho puguin fer, i hagin de ser "adjudicats" a un centre per una política "distributiva" a mi no m'agrada. Si una família vol anar a l'escola del seu barri, carrer, poble o tarannà específic té dret a escollir-ho, adjudicar-li un centre és limitar-li els drets, com ho seria repartir els alumnes de la Bonanova, Sarrià o qualsevol similar, per evitar fer "ghettos de pijos". M'agrada la teva última frase,car crec hem d'evitar afrontar aquest problema socioeducatiu amb el "típic" enfrontament pública concertada, tenim llocs on la cooperació entre ambdues xarxes ha estat un èxit, i ha estat per la possibilitat de disposar de recursos equitatius. Hem de parlar-ne en profunditat d'aquest tema, però amb una visió més sistèmica.


L'Ismael em comenta que entén la postura, però no només es tracta de donar recursos a les escoles estigmatitzades, sinó d'evitar que n'hi hagin. Esplica: a Catalunya la segregació escolar no correlaciona amb la segregació territorial sinó més aviat amb l'efecte fugida de les famílies més instruides de determinats centres del mateix territori i de la baixa corresponsabilitat de moltes escoles d'un mateix territori a l'hora d'assumir aquests alumnes. Molts municipis tenen polítiques proactives per incentivar la barreja d'alumnes (iles vam recollir en un llibre) i cal "premiar" o "incentivar" als centres que assumeixen més alumnes amb complexitat educativa front a aquells altres centres que no assumeixen aquest esforç de corresponsabilitat. La segregació és greu pels alumnes i per la cohesió social, i amb lideratge i voluntat es pot millorar molt. És la nostra responsabilitat.

I l'Anna, amb la seva experiència, recorda que les solucions passen per millorar les escoles més estigmatitzades i fer-les atractives a les famílies (Roser Argemí dixit). No en repartir els fills d'algunes famílies sense tenir en compte els seus criteris i preferències.Vulnerant els drets d'aquells qui menys tenen.

Poc a poc ens anem entenent, l'Ismael sap, i així ho diu, que aquest és un problema social del país, no tant sols passa a la concertada, també a la pública, però tot i el mal aquest mal enfocament del títol,  no li treu importància a la segregació.


Sí Ismael tens raó, però en els temps en que vivim, a l'escola i a les institucions que lluitem per la seva dignitat els titulars ens donen vida o ens la treuen, i els diaris sembla que ens persegueixin amb el punyal entre les dents.

Una escola és estigmatitzada pel judici que en fa l'entorn, que és qui estigmatitza les seves famílies. Ergo una escola estigmatitzada no ho és perquè està "massa plena" d'alumnes de famílies de tipologia "estigmatitzada" i han fet fugir les que "estigmatitzen". Cada escola ha de tenir a la seva disposició els recursos necessaris per a que el determinisme sociocultural de l'alumne i llurs famílies, no el condemni a ser estigma, generació darrera generació. I això, amics meus, ho he viscut en escoles d'iniciativa social i estatal, ambdues sustentades amb recursos públics, que semblen ser insuficients per ambdues, i en moltes circumstàncies. Precisament són aquestes circumstàncies de cada escola les que determinen el fet i no permeten "estigmatitzar" ni la publica ni la concertada, ja que són producte d'un mateix sistema rígid, amb discursos antics, carregats d'intencions particulars i amb poca visió del bé comú. 

Hem de millorar el sistema educatiu català i ho hem de fer de manera inclusiva. Tots hem arribat fins aquí i tots hi hem de tenir un paper. Visca l'educació pública de Catalunya, estatal i concertada!!




dimarts, 6 de gener de 2015

Jefes?

Tots hem experimentat el malson de treballar amb un cap horrible. Ningú vol estar a la banda receptora d'aquest tipus de relació autoritària negatiu, però de la mateixa manera, ningú vol activament per ser un mal cap. En el fons, els mals caps del món probablement volen ser grans caps, en general no s'adonen de les seves accions estan afectant negativament als seus empleats.

Afortunadament, pots prevenir o controlar aquestes tendències negatives. Mitjançant la comprensió dels tipus de caps que són més comunament citats com un problema, pots corregir els teus hàbits i posicionar-te com un gran cap, un gran company de treball, i un gran líder.

A mesura que desenvolupes el teu rol directiu i com a lider del projecte, has d'anar en compte de no caure en cap d'aquestes categories:

1. Micromanager. Es quan es tendeix a manifestar-se com una ombra de perfeccionisme. Com a cap, pots sentir la necessitat d'assegurar-se que tot va perfectament controlant els passos dels teus col·laboradors  i marcant el camí dels seus objectius últims. No hi ha res de dolent en una mica de perfeccionisme en el treball, i encoratjar als seus empleats a fer-hi el millor possible és una bona cosa, però quan s'arriba al punt d'estar escodrinyant cada detall de la seva feina, estem entrant en una dinàmica molt contraproduent.

Els empleats necessiten espai i la independència per tal de fer la seva feina amb eficàcia. La teva responsabilitat com a cap és tenir clares les tasques i proporcionar informació - si és necessari - per tal de facilitar la realització d'aquestes tasques. Si realment creieu que un dels teus col·laboradors no és competent per aconseguir un objectiu, és el moment de considerar una nova contractació. El seu equip hauria d'estar composat per gent capaç, que no necessiten un micromanager mirant per sobre l'espatlla. 

2. Intimidator. El intimidador és un tipus de cap que sent la necessitat d'afirmar constantment el seu domini i importància. En lloc de veure's a si mateix com part de l'equip, aquest tipus de caps generalment es veuen a si mateixos com un comandant militar, la paraula és llei i la seva posició ha de ser respectada/venerada.

En una posició de lideratge, és raonable i saludable esperar un nivell de respecte per part dels col·laboradors. No obstant això, l'ús de tàctiques d'intimidació per aconseguir el respecte només conrea el ressentiment i la insalubritat en les relacions. La intimidació pública humilia i crea un greu desequilibri, però la intimidació també pot treballar en una escala més petita, amb amenaces subtils, subratllant els errors trivials o  recordant als altres l'estatus propi.

3. El Buròcrata. Tots els llocs de treball exigeixen un nivell de burocràcia, especialment  en una posició de lideratge. Les regles i els protocols existeixen per una raó, i haurien de contribuir a la millora dels resultats. No obstant això, hi ha un tipus de cap que segueix les regles una mica massa a prop, i es regeix una mica massa estrictament per aquestes regles.

El buròcrata és un cap a qui li agrada la paperassa, els busywork i regles. A vegades, aquest cap crearà noves regles sobre la marxa per tenir alguna cosa formal. Crear i seguir les regles pot ser bo per a qualsevol col·lectiu, però hi ha un grau en què aquest comportament estricte es pot convertir en improductiu per a tots els involucrats. Per exemple, la creació de massa regles farà que les persones senten que no tenen control sobre els seus propis llocs de treball, com si no fossin res més que engranatges d'una màquina. Un cap burocràtic és distant i fred, i els caps efectius han de ser molt humans i accessibles.

4. El màquina de crear idees. Molts caps són carísmàtics per les seves idees. Els millors caps són els que vénen amb grans idees i lideren l'equip cap a l'èxit, igual que els millors emprenedors són els que somien amb una gran idea i veuen aquesta idea fins a la seva execució final. Idear és fantàstic. El problema és quan hi han massa idees i massa objectius sense tenir clar el camí a seguir per assolir-les.

La màquina-idea és un tipus de cap que verbalitza sovint noves idees, sobre la marxa. Es caracteritza per un ritme gairebé maníac i vertiginós de noves direccions, llançant idees que són només uns pocs dies de vida, i que canvia constantment la direcció de l'equip. Aquest tipus de cap, mentre que apassionat i visionari, és esgotador per als empleats que estan simplement tractant de mantenir el ritme. La creativitat importa, però només quan està concentrada i dirigida a moure amb eficàcia en la direcció compartida.

5. El company. No hi ha res dolent amb una mica d'amabilitat a la feina, és més, hauria de ser un noble objectiu de tots plegats. No obstant això, hi ha un tipus de cap que intenta ser un amic de tothom, i aquest tipus de cap pot causar alguns problemes.

Posem, per exemple, que un cap pren  una cervesa amb un dels seus companys de treball després de la feina de forma regular; això no és un esdeveniment d'equip per celebrar un èxit, el convidat pot sentir-se incòmode i pressionat per a amb el políticament correcte, si la posició del cap és de l'autoritat real, a més, els altres poden sentir-se gelosos o ressentits de l'aparent favoritisme cap a un altre. Ser amable exigeix ser-ho amb tothom i sovint  mantenir aquesta amabilitat en el regne de la professionalitat.

6. El Overworker. El overworker és un dels tipus més durs de caps, sobretot per seva ètica de treball indestructible. Els caps que valoren la idea d'un treball dur són generalment els més triomfadors en un entorn professional; perquè estan programats innatament per a treballar tant com sigui possible, tendeixen a assolir els seus objectius molt més ràpid i amb una major taxa d'èxit.

No obstant això, aquests caps acaben per exigir aquesta tendència als altres i l'obliguen als seus companys, imposen l'obligatorietat d'un excés d'hores extraordinàries o l'assignació de tasques complexes per fer en períodes inapropiats de temps. Aquests tipus de caps són converteixen la capacitat per afrontar  un repte (que sol ser un tret positiu) en una cosa irraonables. És bo voler ser el millor possible, però negatiu  empènyer un altre més enllà dels seus límits.

7. El manipulador. El cap manipulador és un dels més difícils de treballar. És un cap que no és sincer, no va de cara. Enlloc d'afrontar els problemes amb una xerrada sobre un tema recent, és més probable que faci un comentari passiu-agressiu o una frase sarcàstica.

Aquest tipus de cap és també responsable de la distribució de recompenses individuals i sancions basades en favoritisme, com una forma indirecta de tractar de manipular el curs de les accions. Aquest tipus de manipulació subtil generalment engendra ressentiment més que productivitat. És millor d'explicar clarament les raons darrere de les seves accions i ser directe amb els col·laboradors quan apateixen o preveuen els problemes .

Bé,  ja sabem els perills que ens acompanyen en el camí del lideratge, però per acabar, bVoldria recordar que mai ser un líder perfecte és un horitzó que es persegueix tota la vida, a mesura que creixis en aquest rol, descobriràs els hàbits que et fan un actiu apreciat al teu equip, així com els hàbits que molesten i ofeguen els altres . Mentre facis aquest esforç conscient i mantingut per ajustar aquests hàbits per maximitzar la productivitat i la felicitat de tot l'equip, podràs convertir-te en una referència cada vegada més gran de lider, i la teva escola i els seus educadors seran més feliços.

diumenge, 2 de novembre de 2014

La religió a les escoles

Les diverses institucions –congregacions, fundacions, associacions-  intentem ser conscients de la diversitat de reptes als que l'escola ha de fer front. A tots ells, els equips directius hi volen donar una resposta adient, fidels a la qualitat i calidesa educativa i evangèlica que els ha caracteritzat des de vell antuvi. De tots els reptes, el tema de la religió –matèria, assignatura, clima...- esdevé  nuclear a tots ells, car és una opció plenament compromesa en la pròpia missió i esdevé la raó de ser dels nostres centres educatius. Això ens exigeix obrir un debat, clar i sincer, al respecte i posar sobre la taula la possibilitat de treballar el fet religiós fidels a les nostres arrels però amb esperit de renovació del nostre llenguatge, disposats a trencar amb la vella simbologia carismàtica, oberts als signes del nostre temps i compromesos en una nova manera de viure la bona notícia. La pregunta és: Com compartir l’essència enriquidora del missatge sense ser traïts per la presència dels mediadors del missatge?

Aclarir el tema de la religió a l’escola esdevé un aspecte de rabiosa necessitat una vegada som capaços d’adonar-nos de la gran oportunitat que ens aporta la secularització de les institucions dedicades a l’educació cristiana al nostre país. Aquesta és transformació interna, però molt més de l’entorn “real” de les nostres escoles, que acompanyada d’una gran diversitat cultural i religiosa ha esdevingut un nou ecosistema per l’ensenyament de la religió als nostres centres. Com diu Teresa Guardans  “La diversitat ens ha posat cara a cara davant l'evidència que el terme "religió" és immensament polivalent”. És clar que ara, quan parlem d’educació religiosa, fet religiós o assignatura de religió, tenim dubtes.  Se’ns fa una bola a la gola quan hem de mastegar a la vegada, per un costat, el vell currículum de l’assignatura i les monumentals rutines –pastorals-  de l’any litúrgic  i per un altre les noves dinàmiques de treball de la interioritat, l’espiritualitat transversal i el diàleg interreligiós.

La religió i la pastoral davant –o darrera- s’ha reduït a un contingut –temari- repetitiu, gairebé viciat, any a any, fins al punt de perdre tot l’encant de novetat, de notícia nova.  Hem de canviar la religió a l’escola, hem de trencar les velles rutines i ser capaços de sorprendre, primer a nosaltres mateixos, car som capaços de fer-ho molt millor i després als altres, els nens, que són els que més ens ho reclamen.

El fet religiós a l’escola té tres ambients de treball que, mantenint els lligams amb la missió comú, tenen connotacions que cal remarcar.
·         El primer ambient i més important és l’ambient global del centre, de l’escola evangelitzadora que respira acompanyament, acollida, celebració, creixement i que proposa uns itineraris de coneixement, descoberta del carisma, de la vocació personal i de fe. El podríem anomenar l’ambient pastoral.
·         Un segon ambient que podríem anomenar curricular, és un espai més concret de l’àrea de religió, tot i que les altres àrees d’aprenentatge també i tenen molt a dir, però en definitiva un espai on s’integren el conjunt de coneixements –conceptuals i actitudinals – que fonamenten intel·lectualment el fet religiós.
·         El tercer ambient és del tot personal, car és el moment on mitjançant el contacte, l’escolta activa o l’espai personal acostem els nostres cors per crear lligams d’humanitat, de fraternitat. És on l’acompanyament és més íntim, el podríem anomenar espai de tutoria.

En Xavier Melloni arriba a una definició de Fet Religiós vinculant-t’ho a tres arrels etimològiques que hem semblen molt interessants. Són:

- Religió com “religare”: crear lligams, establir vincles, relacions en constant evolució, no estàtica. Contra al confusió, la soledat, la incertesa. Per això relació:
  • Amb una Realitat Última o Transcendent. Déu? Amb quins adjectius?: les creences estan en relació amb Déu. Creences que poden esdevenir conviccions.
  • Amb l’altre, amb els altres éssers humans: els codis de comportament es relacionen amb els grups humans.
  •  Amb la realitat o món: els ritus posen en relació la persona i la natura, el temps i l’espai.
- Religió com “re-legere”: rellegir, interpretar el misteri del Déu de la Vida, el sentit de la vida i de la mort, el perquè del mal, de l’existència... Religions coma  retall de l’invisible, mediacions. Direccions, itineraris.

- Religió com a “re-elegire”: Oportunitat d’optar per... contínuament. Elecció existencial constant, des de la pròpia llibertat. Exercici de responsabilitat personal en recerca constant. Per exemple, en l’adhesió diària a Jesús, el Natzarè. D’aquesta manera la fe és madura i personal.

Crec que el repte ens planteja la necessitat d’implementar en els nostres centres projectes que detallin les processos necessaris pels que ha de passar un infant per assegurar el seu creixement interior, per apoderar-los en la competència emocional i el cultiu de virtuts personals que li desvetllin l’espiritualitat.

Les teories en psicologia sobre la multiplicitat de les intel·ligències què, segons Gardner, disposem els humans per crear les respostes que oferim a l’entorn són 8. I en l’àrea de l’educació cristina, de l’ensenyament de la religió i del treball pastoral també les hem de tenir en compte. D’entre aquestes les Intel·ligències Inerpersonals i Intrapersonals han estat abastament desenvolupades per altres autors, que les han complementat i aprofundit, definint la Intel·ligència Emocional(D.Goleman) i la intel·ligència Espiritual (Zohar i Marshall).

Hem de començar per introduir de forma decidida la Intel·ligència espiritual o existencial –IE- en el currículum dels centres. La IE és el complement ideal de les emocions humanes i la definim com la capacitat de situar-se un mateix en relació amb les facetes més extremes dels cosmos −allò infinit i infinitesimal− i la capacitat de situar-se un mateix en relació amb determinades característiques existencials de la condició humana, com el significat de la vida i de la mort, del destí final del món físic i el món psicològic, i certes experiències com sentir un profund amor o quedar-se absort davant d’una obra d’art.

És l’inici de la cultura i formació religiosa als nostres centres. En el procés d’aprenentatge de l’alumne aquestes intel·ligències s’han d’acompanyar, cultivar i si és el cas, despertar. El repte és ser competent amb elles, és saber donar respostes vàlides «en el context» a qüestions, reptes... que es presenten quotidianament, utilitzant de manera interrelacionada estratègies, habilitats, coneixements, actituds i recursos que es tenen, o bé que es saben buscar per donar respostes.

Les competències permeten entendre el món des d’una perspectiva religiosa, són un concepte transversal – a totes les matèries- clau per ajudar els nostres alumnes a ser persones adaptades i amb capacitats per afrontar els nous reptes que se’ls presentin en el futur. El conjunt de coneixements –conceptuals i actitudinals – que fonamenten intel·lectualment el fet religiós són propis d’unes àrees curriculars més que unes altres, però en totes elles l’alumne ha d’assolir el nivell competencial que li permeti afrontar amb esperit crític i en llibertat, participar i implicar-se en la construcció d’un món amb més justícia, més en pau i més amor.


Fet religiós a l’escola
Re-ligare
Re-legere
Re-elegire
INFANTIL
INICIAL
MITJÀ
SUPERIOR
ESO
BAT
C
T
P
C
T
P
C
T
P
C
T
P
C
T
P
C
T
P
Carisma


















Espiritualitat–int.emocional


















Valors Humans-Evangèlics


















Cultura religiosa -fet religiós


















Religió catòlica-confessió



















C:
Currículum
T:
Tutorial
P:
Pastoral


És imprescindible tenir el cap i el cor en el moment present. Necessitem conèixer el context sociocultural dels alumnes i les característiques del nostre món. En aquest context obert i interrelacionat destaquem algunes línies de la nostra proposta: l'educació per al compromís missioner, la justícia i la solidaritat, l'educació per l'escolta, el diàleg i la tolerància activa, l'educació per a la ciutadania local i a escala mundial, l’educació en la justícia, la pau i la integritat de la creació.

La religió catòlica com opció personal és una proposta que ens exigeix conèixer-la, però encara més saber-la presentar amb un llenguatge actual i amb un esforç important per trencar prejudicis i reflexionar sobre les interpretacions esbiaixades que puguin aparèixer en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Quan parlem de la religió catòlica, sabem que hem de ser fidels al marc legal, -que ens aquests moments ens marca la LOMCE- però també ens cal una lectura dels nostres plans d'evangelització per aclarir de quin Jesús, de quin Déu, de quina Església i de quina persona parlem quan ens referim a un nou cristià, i a la llum de tots dos fer una proposta creativa i atractiva.

Considero que els desafiaments pedagògics en l’àmbit de l’ensenyament de la religió son varis, però bàsicament hem de tenir en compte els següents criteris:
-       Passar definitivament de la pastoral de moments puntuals a la dinàmica evangelitzadora d'unes escoles, comunitats i altres mediacions apostòliques en pastoral.
-       Passar de la socialització en la normalitat a la proposta del que és alternatiu: "atrevir-se a ser més feliços" des de l'oferta de l'evangeli.
-       Passar de la convocatòria estandaritzada a l’encontre personal i acompanyat.
-       Passar de la prioritat de l'acció a la cura de la contemplació activa i de processos on es cultivi la interioritat.
-       Passar del processament deductiu a l’inductiu.
-       Passar de la simple transmissió de coneixements a la comunicació de l'experiència.
-       Passar de la formació teòrica a l'experiència del que és fonamental acompanyada de la formació idònia i continuada en cada moment.
-       Passar d'estructures i mediacions que regulen i controlen a espais de creixement fratern i responsable.
-       Passar del que és preferentment grupal al que és personal i que desemboca novament en l'experiència grupal.
-       Passar de la transmissió de rutines, obligacions, ritus i celebracions buides a l'explicitació joiosa de la fe: més fe en Déu i més fe en nosaltres mateixos.

Res més. Tinc ganes de poder trobar un entorn on poder aclarir-me encara més i poder ser capaç de redactar una proposta prou engrescadora sobre aquest tema a milers de professors que defensaran els nostres carismes –tots de l’evangeli- en els propers anys i que necessiten saber, saber fer i, sobretot, saber ser testimonis en un món nou.